Entrevista amb Yanira Hermida, militant anarcofeminista, investigadora i autora del llibre “Luchaban

Nascuda a Madrid per causalitat, aquesta illenca de 34 anys s’ha criat “amb gofio”, concretament en La Orotava, Tenerife, en el considerat municipi més alt de l’Estat espanyol. I d’açò dóna fe la seua amplitud de mires, cultivada en el si d’una família militant d’esquerres (afí a l’independentisme i al marxisme) i dels seus estudis universitaris en la Universitat de La Laguna, on es va llicenciar en Història: “Em vaig enamorar d’aqueixa disciplina”, afirma. La música de la seua infància va ser la cançó protesta, però com a filla conscient del seu lloc d’origen, del precariat, no va tardar a trobar les contradiccions entre teoria i pràctica, entre raó i emoció. D’aquesta manera, la família es va convertir en un dels seus “primers camps de batalla”. El masclisme, atàvic i interioritzat pels seus, es va evidenciar quan va deixar de ser una xiqueta: “De sobte ser dona no valia. La meua primera responsabilitat era tenir la casa neta, i si la casa estava neta llavors jo podia asseure’m a estudiar. Era una cosa que em guanyava, el meu oci, el meu temps lliure, el meu premi…” La seua entrada en la Universitat li va desvetlar ja en el primer curs que “el que allí anàvem a veure estava distorsionat, perquè ens anaven a parlar només de la visió dels homes dins de la Història”. Un fet que va despertar la seua curiositat i que va marcar la carrera investigadora que a dia d’avui segueix desenvolupant. El pas per la militància política en Esquerra Unida li va portar a desencantar-se totalment d’aqueix món. Fins que en 2012, després de sospesar-ho llargament, es va afiliar a la CGT. Treballava aleshores en el servei de violència de gènere de la illa i havia conegut el funcionament de les secretaries de la dona del sindicat a través de les pràctiques d’un màster en Intersindical Canària: “Allí estaven algunes de les dones que considere les meues mestres en el feminisme”. Va començar en 2013 un màster online en la UJI (Universitat Jaume I de Castelló), fruit del qual és la seua obra sobre Lucía Sánchez Saornil i Sara Berenguer Laosa “Luchaban por un mundo nuevo”. Eixe any va assistir a una reunió de dones de CGT a Madrid i, després de realitzar uns tallers feministes en una segona trobada, va conèixer a la seua actual parella i es va traslladar a València. En l’entrevista que ofereix al Notícia Confederal, Yanira reflexiona sobre feminisme, capitalisme, actualitat i estratègies per a la lluita.

Et definiries com anarcofeminista? Per què?

M’encantaria arribar a ser anarcofeminista. L’etiqueta d’anarquista, no sé si és que la situe molt a dalt o és que cal treballar-se encara moltes coses per a arribar a ser el que conceptualitzem. I em costa identificar-lo al cent per cent en la meua vida i en la meua praxi. Intente anar per aqueix camí i supose que algun dia diré que ho he aconseguit. Igual que el feminisme obliga a treballar-se moltíssimes coses a nivell personal i a canviar profundament en la forma de pensar i de posicionar-se, crec que l’anarquisme també. És una escola de vida i jo estic per aqueixa senda donant petits pasos.

A través de la teua labor investigadora reivindiques l’espai que encara no ocupa el feminisme llibertari en la historiografia, no és açò una utopia?

Supose que sí, i si ho és, genial, perquè les utopies podem tocar-les, podem arribar a realitzar-les. Com deia Galeano, és el que ens impulsa a caminar sempre. I hem aconseguit moltíssimes coses. El que em redimeix amb la humanitat és veure que tenim la capacitat de crear utopies i d’arribar a elles, que podem canviar les coses. No estem tan fora de la historiografia acadèmica. Depèn de llocs i de contextos. No és el mateix estudiar-lo en les Illes, on és quasi invisible, que ací. Allí hi ha treballs interessants, però en els grans programes acadèmics no existeixen. En canvi a València sí es pren en compte i en la facultat hi ha molta gent que l’aborda. El que m’impulsa a treballar-lo és que considere que, com qualsevol tema, ha d’estudiar-se des de molts punts de vista, especialment des del punt de vista de aquells que l’entenem com un arma de lluita. Si no, altres corrents es poden apropiar de la història de l’anarquisme com a objecte d’estudi dins dels seus interessos. Respecte al feminisme llibertari, ocorre més o menys el mateix. Quan vaig fer el màster en les Illes, el feminisme llibertari es va esmentar cinc minuts en l’assignatura d’Història de les Dones, tractant l’experiència de Mujeres Libres durant la guerra, citant a Mary Nash… i passàrem a un altre tema. Però hi ha estudis de feministes en les Canàries. Un d’ells és el dut a terme per la professora de pedagogia Teresa González Pérez, que ha estudiat l’anarquisme des de l’àmbit educatiu, les propostes del moviment llibertari en les Illes, i també el paper de mestres, sobretot, perquè elles fan molta històri

a de l’educació d’algunes dones de l’àmbit llibertari en el període de la Segona República i el que va ser l’inici de la Guerra Civil. I després hi ha una altra companya de la CNT, Raquel Pérez Brito, que té un treball molt interessant sobre les dones llibertàries. És a dir, que està i existeix però la Universitat no l’arreplega. En canvi ací, pel que jo conec, en els estudis del màster sobre gènere de la Universitat de València sí que es treballa. Ho fa Ana Aguado, qui dins de la seua assignatura aborda el paper de les dones llibertàries. La diferència és abismal. Així i tot segueix sent una minoria dins de la reconstrucció del moviment feminista, quasi sempre s’invisibilitza la contribució de les dones llibertàries. És un tema que es queda en “Proudhon era un masclista” i tampoc interessa mostrar els grans discursos dels quals s’apropien. I després, una cosa és els estudis historiogràfics reals i una altra cosa és la difusió de la història en la societat. Ací hi ha un salt.

Enguany es compleix el 80 aniversari de la fundació de Mujeres Libres. Què segueix sent vàlid de l’experiència d’aquelles dones que van simbolitzar l’arquetip de dona proletària en un període tan convuls com el de la Guerra civil?

El fascinant de Mujeres Libres és la seua innovació. El seu posicionament va ser un fet totalment excepcional i pioner. Van aconseguir generar praxis pròpies d’alliberament que arreplegaven una tradició de plantejaments llibertaris sobre el paper de la dona en la revolució. Sempre ho dic, moltes de les reivindicacions que fa el feminisme de masses en la historiografia tradicional, que comencen a plantejar en els anys 60 en l’àmbit anglosaxó i en la lluita dels drets civils, el cos de les dones com un territori de lluita, els drets sexuals i reproductius, la traïció de gènere que fan els companys de classe de la qual es fan ressò les teòriques del sistema dual que té a veure amb el marxisme nord-americà i europeu… tot açò, ja ho van tractar aquestes dones en els anys trenta. En el discurs de Lucía Sánchez Saornil, ella ja està dient als companys que han traït a les dones quan miren cap a un altre costat en el sistema de condicions laborals que aquestes han de suportar. Després, els plantejaments quant a la importància del cos, a la idea de les maternitats, que açò s’està escoltant ara, el tema de les maternitats conscients, de com empoderar en aqueix procés a les dones, el de la lactància, eixa volta a donar-li sentit, elles l’estaven mantenint en els anys trenta, fins i tot abans. Jo almenys no he trobat altres moviments d’aqueixa època que els tinguera. Eixos discursos són molt interessants, i es podrien recuperar però tenint en compte que estem en un altre context i que no tenim res a veure amb el seu entorn immediat. En el seu discurs estava molt present que elles eren proletàries, elles ho tenien molt clar. Avui dia, el què podem entendre com a classe treballadora no es considera a si mateixa com a tal, i és una de les coses que ha aconseguit el capitalisme, i ho ha fet molt bé. Hauríem de començar potser, per a mobilitzar a aqueixes masses tan complexes de gent que viuen en la discriminació contínua d’aquest sistema, per elaborar nous conceptes que els identifiquen més. Com quan es parla del precariat, no parlar del proletariat, sinó de les condicions precàries que pots tenir en la teua existència. Però açò és part de la nostra lluita actual. Elles ho tenien més clar perquè l’enemic era molt més fàcil de distingir i era més fàcil posicionar-se front a ell. D’una banda perquè tenien molt clar que eren treballadores, ho marcava la societat contínuament, no cabia dubtes, i açò permetia crear aqueixa solidaritat horitzontal: la lluita d’una era la lluita de totes. Avui hi ha moltes lluites, s’ha individualitzat molt, llavors és més difícil. Les dones actuals hem de veure com fer-ho, el nostre context ens exigeix cercar llocs comuns, per a traçar aliances i poder enfrontar-nos al mateix enemic. Al cap i a la fi és una qüestió de perspectiva, però l’enemic no ha canviat. El problema és que totes siguem capaces d’identificar-lo, en les seues diferents formes i posant-li l’etiqueta que li posem. El capitalisme ho ha fet molt bé: s’ha dispersat i ens ho hem cregut.

Davant l’avanç del feminisme i la recomposició del capitalisme com a sistema econòmic, el discurs oficial ha optat per assimilar la lluita de les dones. Pots traçar a grans trets els mecanismes d’aquest engany i establir els punts sobre els quals mai convergiran el feminisme burgés i el feminisme de les treballadores?

Tenim la “sort” de presenciar la unió perfecta de dos sistemes que són adaptatius, i ara amb el tema dels drets de les dones han posat les dues màquines a treballar contra aqueix enemic comú: ells tenen molt clar d’on vénen els perills. D’una banda, el patriarcat. És molt difícil situar el seu origen precís però és un sistema que ve de molt arrere i que ha sobreviscut i nodrit diversos sistemes d’organització social i d’organització econòmica. Aleshores, sap com canviar perfectament, davant un avanç dels drets de les dones hi ha hagut una reacció del patriarcat. I sempre ho ha fet molt bé: ha utilitzat la ciència, la política… tots els mecanismes, com diu Susan Faludi, que ha pogut en el seu propi benefici. I s’ha casat, afirmaven en els anys seixanta algunes teòriques, amb el capitalisme que és un altre sistema que sap molt bé nodrir-se de les seues pròpies crisis i eixir sempre reforçat. Ara estem veient que ells tenen molt clar com han de neutralitzar el feminisme. I una de les formes és reapropiar-se del nostre discurs, ho van fer amb moviments d’esquerra o fins i tot amb el concepte de revolució. Ara ens toca a nosaltres, que agarren les nostres lluites i que intenten vendre-les buides de significat. Hem d’estar preparades per a açò. El punt insalvable entre el feminisme burgés i el de les treballadores és que elles poden arribar a assumir determinats pactes perquè li’ls són favorables dins dels seus interessos de classe perquè els tenen i és legítim, però no són suficients per a nosaltres. En traçar estratègies i arribar a punts comuns amb altres col·lectius de dones, hem d’entendre açò. El perill és que ens deixem portar només per aqueix tipus de feminisme, cal recolzar-lo en les demandes que siguen justes, per a tota la humanitat i per a totes les dones. Però igual que entenem que col·lectius cocrets com les dones gitanes, o les dones negres o trans, tenen les seues pròpies experiències de lluita o les seues pròpies demandes, les dones burgeses també ho fan, elles tenen també la seua pròpia traïció de classe. No cal ser tampoc tan cíniques, cal fer pactes honrats amb elles sabent els abismes que hi ha entre nosaltres. És l’única cosa que podem fer front a aqueixos avanços, i per descomptat fugir de reproduir els eslògans que ens vulga vendre el capitalisme sabent que ens voldran utilitzar i desvirtuar. Com el repartiment de tasques, la idea de les quotes de poder, la participació política en el propi joc, jo les entenc i les recolzaré en una part. Una dona feminista és interessant tenir-la en qualsevol àmbit, però açò no significa que siga il·lusa i no entenga que ella respondrà als seus interessos de classe. Per què és preferible una dona feminista a qualsevol altra persona en un àmbit de poder? Perquè va a ser permeable a determinades demandes que ens poden interessar, però açò no va a significar que vaja a fer una política en contra dels seus interessos, en absolut, ella respondrà al seu partit i als seus interessos concrets, però almenys ens pot assegurar, per exemple, un accés gratuït a l’avortament. L’important és saber que és una qüestió d’estratègia i digna, però no és la nostra finalitat. A nosaltres no ens pot frenar, ferir, ni descoratjar aqueix feminisme. Igual que hem de fer pactes de classe amb els nostres companys homes, perquè pateixen les condicions del precariat però ens estan donant molta canya en altres aspectes, hem d’establir sinergies de lluita i de reconciliació contínua per a poder assolir els nostres objectius. Doncs amb elles és el mateix. Hem de compartir punts de lluita però sense perdre els nostres propis principis i els nostres propis programes.

És possible construir un món nou sense destruir el vell?

En cas d’una gran hecatombe zombi igual podríem, si només es salvaren ments pures (riures)… però crec que no. Tot canvi en la humanitat ve d’un procés en el qual arrosseguem coses del passat. Però açò també és el que ens identifica, el nostre context històric ens permet somiar amb aqueixes utopies i donar-les sentit i el poder caminar cap a elles és el que va construint societats una mica més justes almenys.

La realitat dels moviments socials és la de creixent fragmentació, què fer per a no caure en una vorágine reforçada, per exemple, a través de les xarxes socials i altres factors de poder…?

És complex. Crec que és important mantenir qualsevol lluita en qualsevol espai, açò és el que marca les diferències. Per exemple, companys que en la docència estan sols i aïllats del món intentant oferir als pibes una altra visió de la societat, amb que arriben i canvien a un sol xiquet, ja és un èxit rotund. Encara que sí hem d’esforçar-nos per eixir de l’aïllament. Front a les possibilitats que dóna l’entorn virtual que està molt bé i que cal aprofitar també, hem de cuidar els entorns més primitius que posseïm que és la trobada propera amb els nostres iguals, és necessari entendre la força que té. Quan parlen de les vagues com un instrument del passat per a canviar i que ara tot hauria de ser un atac tecnològic… pense que seria genial que, d’una banda, hi haguera atacs tecnològics contra el capitalisme -estic disposada a quedar-me sense internet tota la vida- però li dóna molta por al sistema quan hi ha molta gent amb esperances juntes i cuidant-se. És el més proper que tenim com a éssers vius i és la nostra força més revolucionària, que siguem capaces de generar xarxes de cures i d’enteniment, perquè açò és el que fa que l’ésser humà siga indestructible. Un ésser humà aïllat és molt fàcil d’esborrar, i de fet, quasi tota la nostra societat actual es basa a bombardejar-nos perquè assumim les postures individualistes. I les postures comunes i les xarxes tenen el seu costat pervers, cert, però també són les que ens fan tan forts. Ens fan anar més enllà de nosaltres mateixes i açò és un perill molt gran. L’estratègia comuna per al feminisme seria doncs establir xarxes feministes de dones múltiples i diverses com som, basades en aqueixos punts comuns que tenim: la lluita contra la violència de gènere, contra la tracta… No ficar-nos en altres debats que ens dispersen. La prostitució no anem a dir si legal o no, anem a anar contra la tracta, perquè ací estem d’acord totes, i a favor d’unes condicions dignes de vida per a les dones que lliurement es prostituïsquen. És llevar del debat les coses que ens separen, que tampoc és tan difícil.

Temes com la maternitat subrogada i la prostitució generen agres debats en les organitzacions feministes. Des de la perspectiva que genera ser historiadora i investigadora, com et posiciones ací i ara?

A nivell personal són temes que per a mi són molt difícils. Les dones que s’han prostituït o que es dediquen a la prostitució, i jo he conegut, no m’han transmès la idea que açò siga la panacea. Però clar, quant més empoderades estiguen les dones, millor. No es pot qüestionar la seua eina d’empoderament, la d’apropiar-se de la seua sexualitat i del seu cos. Açò l’he de recolzar, una altra cosa és que m’agrade la prostitució, cosa que com a historiadora rebutge. Teòricament, des d’aqueix punt de vista, estic en contra de la prostitució com estic en contra del matrimoni, i jo mateixa estic casada. Si jo tinc les meues contradiccions entenc que altres dones les tinguen, igual que estic en contra del treball remunerat, del treball que siga, perquè volem abolir tot açò. Entraríem així en altres qüestions, però igual que plantegem lluites perquè els treballadors i les treballadores assalariades tinguen millors condicions de vida ací i ara, també entenc que les dones que estiguen en condició de viure de la prostitució lliurement tinguen les mateixes condicions que la resta de treballadors, per descomptat. Enfrontar-nos és fer-nos ressò de debats que el que pretenen és dividir-nos. No cal caure en l’amplificació de les qüestions més absurdes que puguem tenir els éssers humans, com va ocórrer amb el linxament d’algunes dones com Amarna Miller qui fa poc va parlar de la seua professió com a actriu porno. Una cosa és que a mi m’agrade el seu treball, pot haver-hi molts treballs que no m’agraden, però perquè hi haja altres reflexions sempre vaig a agrair que siga la reflexió d’una dona feminista. A més, jo vaig escoltar tota la seua entrevista sobre els mites del porno i planteja coses molt interessants. Crec que també és escandalós que no tinguen condicions laborals dignes els actors i les actrius porno. I no ens fem ressò de les seues reivindicacions. Estem fent-nos ressò de si ella va dir que a voltes no gaudia o no tenia ganes de fer el seu treball i açò reproduïa la cultura de la violació… que pot ser, no ho vaig a negar, però l’ altre també és important i no s’està difonent. Per a mi, aquests debats estan enfangant molt les reivindicacions de les dones. Jo no diré que ella no és feminista, si és una companya feminista preferisc que estiga ací: on estiguem les dones amb un discurs així anem a aconseguir moltes més coses que dones que assumisquen l’statu quo sense qüestionar-lo. Si s’és capaç de generar canvis en el lloc en el què estan, em sembla absolutament admirable. Allò de comprar la capacitat reproductiva de les dones… Doncs depèn de com es vulga fer, de quins cossos es vagen a comprar… si es tracta de dones que viuen en una misèria absoluta i estan sent explotades per un capitalisme neoliberal que ja no té límits ètics amb res, o estem parlant realment del dret reproductiu de famílies que no tenen mitjans per a tenir descendència… On es posaria el debat? Doncs jo crec que el debat seria el més immediat. D’una banda, per què existeix i augmenta aqueixa pobresa atroç de gran part de les dones del planeta que es veuen forçades a vendre el seu úter; i per una altra, perquè hi ha moltes persones, sobretot de l’àmbit LGTB, que han de recórrer a aquest tipus de pràctiques al no poder trobar altres maneres de tenir la seua pròpia família. Llavors, quines serien les pràctiques menys agressives per al conjunt de la humanitat? Se’ls reconeixen a les famílies LGTBIQ el dret a adoptar a menors en les mateixes condicions que a les famílies hetero? O que s’està negant a dones que volen ser mares i a parelles de lesbianes en l’Estat espanyol que tinguen dret a la reproducció assistida? Cal situar els debats sabent quins són els temes de fons que ens estan portant a plantejar determinades coses i veure si la prioritat és el tema que es planteja o són uns altres els que estan quedant darrere. El que s’està intentant és dividir i cansar al moviment feminista plantejant debats que ja haurien d’estar solucionats. El mateix que reprendre el tema de l’avortament. Aqueixa va ser una estratègia per a afeblir. O els drets de les persones LGTB. Si permetem que es casen però els anem a llevar la possibilitat de tenir la seua descendència; i fins i tot de travar el reconeixement a famílies que ja estan creades com a tals. És kafkià, però què s’intenta? Canviar, buidar, avorrir a la gent, i que es quede més tranquil·la en la seua casa veient la tele. En açò les feministes no hem de caure, no hem d’enfrontar-nos. Em passa moltes vegades que un corrent em considera abolicionista i totalment carca, i després dins de l’altre corrent em consideren una boja pro sexe i que recolza a les màfies que trafiquen amb éssers humans per a satisfer els desitjos del masclisme més esborronador. No saps molt bé on situar-te i no és tan difícil. Només cal preguntar-se què volem. I la resposta és que totes les dones visquem lliures i bé, açò és el primer en el moviment feminista. Aleshores, anem a aconseguir-ho, i després ja, aquelles que creiem que el sexe ha de ser tan lliure com les persones, doncs seguirem la nostra lluita per un altre camí. I les que no estiguen contentes amb açò, doncs es dedicaran a altres lluites. I com l’enemic és tan confús, tan gran i té tentacles tan potents en tants ambients, quantes més estratègies disperses i diverses generem en la nostra existència, estarem guanyant. No vaig a criticar mai l’estratègia d’una dona per a eixir de la seua opressió encara que no la compartisca: si veig que el seu atac pot ser interessant front a l’heteropatriarcat capitalista, l’hauré de recolzar, encara que no tinga a veure amb el meu. Eixa és la meua reflexió.

Per què consideres la CGT una eina útil per a la lluita contra el sistema d’explotació heteropatriarcal?

Com a treballadora vaig veure que era una organització que podia adaptar-se a la problemàtica que tenia en l’àmbit laboral. Perquè sóc una treballadora i com a tal sóc vulnerable, i entenc la importància que té un suport sindical. No és un element que s’haja quedat obsolet, crec que encara és important, que té molt a veure amb com segueixen organitzats els éssers humans. I CGT dóna resposta a açò. També perquè quan vaig entrar, vaig tenir l’oportunitat de conèixer els grups de dones i va suposar trobar a companyes meravelloses que dins del sindicat fan un treball brillant. Moltes vegades no vaig a estar d’acord amb totes les companyes, és cert, puc tenir conflictes molt grans amb elles, però la seua labor és, per a mi, impressionant i meravellosa. I que hi haja dones que durant molt temps seguisquen en aquest sindicat amb aquestes lluites, jo em lleve el barret davant totes elles. Conèixer-les va ser enamorar-me també de les possibilitats que té lluitar dins de la CGT. I m’anima molt, moltes d’elles són les que aconsegueixen que jo mantinga el meu carnet. Igual que alguns companys. Es coneix gent molt interessant dins del sindicat, gent que, malgrat moltíssimes coses i una trajectòria brutal, ací es mantenen amb coherència, humilitat, amb aqueixos qüestionaments ètics que tanta falta ens fa… Respecte que hi haja molts companys i companyes que ho troben en altres col·lectius. M’entusiame quan compartisc moments de trobada amb les gents de la CNT, i em fascina que hi haja tantíssima capacitat de generar grups llibertaris que no tinguen a veure amb els sindicats, com a Joventuts llibertàries, grups autònoms de dones, ateneus… crec que és una de les grandeses del moviment llibertari, generar estratègies molt diverses amb unes mateixes motivacions i idees. M’agrada sentir-me part d’açò.

Vols afegir alguna cosa més?

Que moltíssimes gràcies.